LA CONVENCIÓ DE LES PARAULES

M.JOSÉ JORDÀ CALATAYUD

PhiLosoPhY

Tothom té una filosofia pròpia, ho considere o no així.

La idea que la filosofia és quelcom abstracte, avorrit i incomprensible recau en la ignorància. Què és la filosofia i què es pregunta?

Gran part del que s’ha escrit al llarg de la història sobre el tema encaixa en una o més d’aquestes categories però, en el fons, la filosofia investiga qüestions que tots ens pregutnem: Què és una bona vida? Què és el bé? En què consisteix la vida? Per què estic ací? On vaig? Per què he d’obrar correctament i què significa això? No són preguntes fàcils precisament, i les respostes tampoc ho són, de ser així no li pegaríem voltes una i altra vegada.

Dediqueu el temps necessari a la vostra pròpia filosofia de vida, abans que la impovisació d’aquesta us obligue a replantejar-se-la i canviar-la…

(continuarà)

* . Proverbis . *

En un altre ordre de coses, encete la meua pròpia visió,  la que vull donar-li al blog, sobre la dimensió de la realitat i la proximitat de la infinitat…

Res més.

1.-<< Allibera’t del passat, allibera’t del futur, allibera’t del temps intermedi; sigues transcendent>>.

Diguen el que Diguen

ASSERTIVITAT

Tot i que la gent ni el corrector ho reconeixen, és imprescindible per a la millora de les relacions interpersonals.

A algú li sona allò dels comunicadors passius i agressius? Molt breument. Els primers són aquells incapaços de defensar-se els drets o límits, això és, que es deixen influir pels segons, els quals imposen la seua opinió fent acceptar o creure tot allò que diuen.

La intel·ligència: un valor, una capacitat i fins i tot un tret distintiu. Tant important com entendre, però, és tenir habilitat per controlar l’emoció, transmetre-la de forma adequada i percebre la dels altres. Parlem de la intel·ligència emocional.

Qui no ha sobrepassat en algun moment la seua pròpia emoció o front a alguna altra persona s’ha sentit incapaç d’expressar-la?

La intel·ligència no té perquè anar lligada a la intel·ligència emocional.

Aprofundim una mica més, ens endinsem en una de les característiques, diguem-li valor o com vulgueu, que pense una persona emocionalment forta no pot obviar: l’assertivitat, ni més ni menys que la capacitat de fer valer la pròpia opinió davant els altres sense ferir sensibilitats (és el terme mig entre els comunicadors passius i els agressius).

Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument o una postura des d’una actitud de confiança en u mateix encara que contradiga el que diuen altres persones, el que fa tothom, o allò que se suposa correcte. És una habilitat personal.

Conèixer i respectar els límits dels altres. Saber escoltar, expressar pensaments i emocions de manera directa però respectuosa, dir que no a les peticions dels altres, dominar la comunicació no verbal. A més a més, en alguns manuals de psicologia s’inclou un altre component “saber viure amb optimisme”.

Però açò seria ben discutible si ho analitzàrem. A cas algú sap “no viure”? Es pot viure amb o sense optimisme, hi ha cap límit entre aquest, la realitat i la malaltia? Com que no és el terme que ens ocupa, en altra ocasió parlarem de l’optimisme.

… l’assertivitat està a les teues mans.

Senyor Groucho: Enhorabona per la cotxera!

HUMOR

Crec que l’ humor és un dels temes més seriosos que es poden tractar en qualsevol debat . Personalitats com el Senyor Freud han escrit, fins i tot algun llibre, sobre temes com els acudits.

La definició de l’humor fa referència a un estat d’ànim, habitual o passatger, o a una capacitat per a veure o mostrar les coses des d’un punt de vista graciós. Em fa gràcia l’expressió tenir sentit del humor, com si fos un sentit més que acompanya la vista, l’olfacte, el tacte, l’oïda o el gust. El sisè sentit.

Realment hi ha persones que tenen sentit de l’ humor i d’altres que no?

Per a mi, les persones que tenen sentit de l’ humor són aquelles que estan un graó per sobre dels seus coetanis. És a dir, gent que sap prendre una distància vital davant el que li succeeix habitualment i fer ús d’aquest sentit quan les coses no van bé. No sé si m’ explique. Si em faig entendre vaja!

Ja deia que és una de les coses més serioses, i afegiré complexes , de les quals es pot parlar. El que fa gràcia a alguns pot ofendre altres.

En fi, estrany, oi? Ho deixarm estar de moment, potser tornem a parlar-ne més endavant. M’ acomiadaré  amb una de les frases que més m’agraden d’aquestes persones que tenen sentit de l’ humor: El matrimoni és la principal causa del divorci. (…)

Al meu país, la pluja no sap ploure…

PARAIGUA

Qui no ha oblidat mai el paraigua? Plou; eixim de casa cap a algun lloc i quan tornem, com que ha cessat, l’oblidem dins d’aquell paraigüer. Quina estupidesa, no? Ja deia Raimon que en aquest país no sap ploure. Serà per això que molta gent com jo no sabem encara fer-ne un bon ús d’aquest utensili. A mi m’agrada més anar per baix les balconades, arrimat a les façanes, corrents o banyar-me un poc.

Però, fem un poc d’història. Qui va inventar el paraigua?

Sí, els xinesos una vegada més. Tot i que a l’antic Egipte ja s’utilitzava una espècie de para-sol, van ser els xinesos els que inventaren, ja fa més de 2400 anys, el paraigua amb ferrets i plegable. A Xina s’utilitzava tant per a l’aigua com per a cobrir-se del sol. No serà necessari explicar que només era utilitzat per la reialesa i/o gent d’alt llinatge, mai per camperols.

A Europa l’ invent arribà mitjançant la ruta de la seda, però els europeus associaven aquest objecte amb el para-sol de l’antiga Grècia, i això era cosa de dones. Sí, existeix un text d’ Anacreonte (famós poeta grec) on es deia que els homes que portaven paraigua eren efeminats. Les bestieses ja tenen anys .

Al segle XVII l’ús ja era prou comú al sud d’Europa, tot i les bromes que feien els anglesos encara reticents al seu ús. Si ens fixem en la paraula anglesa per al paraigua, umbrella, veiem que l’arrel etimològica és umbra, del llatí “ombra”. –No deixa de ser graciós que en una país tan plujós com Anglaterra no volgueren parar l’aigua d’alguna manera. Preferien banyar-se, com jo.

El en utilitzar el paraigua en aquest país fou Jonas Hanway (metge i explorador famós) des dels anys cinquanta del segle XVII fins el dia en què va morir.

A partir d’ aquest home és normalitzà l’ús a Anglaterra. Així el paraigua es converteix en un untensili més per a la vida quotidiana l’ús del qual és tan freqüent que s’empra fins i tot per a assassinar algú, com al dissident búlgar Georgi Markov, a qui li fou clavada un xeringa mitjançant la punta d’un paraigua.